martes, 21 de julio de 2009

EL JOC DE LES ERRADES I "FALTES" ORTOGRÁFIQUES"

ENTRE ELS CEREALS I ELS SOROLLS..

Al juny el paisatge ja comença a canviar a aquestes terres del Baix Aragó. El verd del cereal: blat, l´ordi,ségol,civada...deixa lloc a un color ocre que cada vegada es va transformant més amb el groc de sempre....aquell que,poc a poc, les màquines segadores van tallant per a carrejar el cereal que, a poc que bufe el vent, aplega fins el poble per habitar els racons dels balcons i fInestres. Després estan els farcells de palla que s´amontonen pels camps grocs, aspres i que punxen com a agulles de cap......temps de sega....el temps en que el tranquilitzador camp de camps verds es desfà, com en un cop màgic, per transformar-se amb un camp que recorda l´estiu aspre, calent,dur i amb algun que altre canvi brusc de temps: dies d´una calor sofocant, altres amb un vent calent que sofoca les entranyes i d´altres, que en qüestió d ´hores, el temps es regira i és capaç de que les temperatures baixen, amb un vent, fins i tot, gelat....com en un dia de tardor.

Sota aquest escenari, ja al juny, comença a despuntar les puntetes verdes del panís que, a molt bancals, i ja al juliol ja és alt i conmou sota el ventet de la tarde.....amb un soroll diferent ,però atractiu....paregut, tot i que amb trets ben diferenciats, a les xoperes que tenen el soroll de l´aigua engrescada entre les fulles i les rames que són com a l´arpa d´un músic amagat entre el particular bosc d´aquestes terres...un mena de llac amb fortes onades.....o la mar com encabritada de sobte....imitacions entre ellements de la natura.....coses d´aquesta terra màgica del Baix Aragó.

domingo, 19 de julio de 2009

Bloc de notes i el joc de cercar errades ortogràfiques.

Una mena de relat. La contalla abans de la caminada.


La caminada d´aquest cap de setmana, com sempre, es divideix en dos dies inèdits e increïbles. Dos dies que esperem siguin màgics perquè els indrets que desfareu amb els peus, un arrere l´altre, són tan desconeguts com particulars i engrescadors. Són terres situades a la terra mitja d´un país que, algunes persones anomenen Cazazabet. No sé si vosaltres ho podreu entendre, no tots els habitants de la terra mitja ho entenen, només alguns visionaris, lectors impedernits d´escriptors d´imaginació desorbitada com Tolkien, poden mirar de front aquest racó anomenat com una partida del terme de Castellote. Lloc proper a la Cova de Cambriles, aquell lloc, amagatall utilitzat per aquells que fugien durant els primers dies de guerra, revolta i revolució, però aquesta és una altra història que vos contarem en altres caminades futures per sendes més properes a Cazarabet i a Cova Cambriles.

La terra mitja té indrets i trets característics de tres països oficials: el País Valencià, l´Aragó i Catalunya. Descobrireu, en una primera caminada, el Monegrell, un lloc que té molt de màgic perquè els seus habitants encara no han sentit, de manera exagerada, la pressió humana. Hi ha una flora que només es pot veure en aquest racó de món; els esquirols són els més ràpids que he vist mai les cabres et desafien perquè es saben, i es creuen, les ames de l´univers del Monegrell....mentrestant águiles i voltors ens miren des del cel de manera descarada i els falconets segueixen fent viatges ràpids .
Sortirem d´un molí que aprofità la força de l´aigua. Molí del Vilar i aplegareu, al mateix lloc. Creuarem el riu Bergantes, un riu que, segons ens conten les ànimes més vives de Cazarabet, porta tanta aigua per dalt com per sota....és un riu típic dels indrets on les tronades transformen les rambles amb riuades que no poden imaginar-se si no es veuen. El creuareu varies vegades i veureu com l´aigua baixa cap un indret d´Aragó on s´unirà amb el Guadalope, just abans d´entrar a l´embassament de Calanda, allà on de les pedres i la terra compacta surt aigua;allà on les cabres juguen a combats a l´entrada de l´estiu, mentre els falconets donen de menjar a aquells que encara no s´atreveixen a fer els primers vols, però aquesta també és un altra història que vos contarem quan vingueu a muntar el cim del Tolocha, aquell que en Buñuel, el mestre del surrealisme, muntava les nits de tronada....un geni.
Des de dalt del Monegrell podreu contemplar part del nostre país, veureu com en som d´afortunats Diumenge de camí a Jaganta transitarem per una senda recuperada i que feia molts anys que ningú utilitzava, es tracta de la senda que els camperols feien servir per comunicar-se entre Jaganta, Mas de las Matas, Aguaviva, Abenfigo.... llocs que són el cor i el bateg de País de Cazarabet, cadascú d´ells amaguen secrets mítics i trets màgics característics d´una terra surrealista....
Bé, a Jaganta veureu un molí d´oli, dels antics....els més antic que es conserva a País de Cazarabet i a la resta de països de la terra mitja, però també de les terres altes, les baixes, les de Llevant i les de Ponent. Jaganta, a més és un poble cuidat i que invita a quedar-se...d´allí es pot anar a altres pobles : Las Parras de Castellote, Seno, Castellote. Menjarem a l´Ermita de San Pedro, tot i que el sant que està a l´atar de la capelleta no és Sant Pere....no sé, coses de “maños”. Tornareu per un camí ben bonic i patireu una mica de calor.
Quasi m´oblidava, per al dissabte a la tarde vos aguarda una visita a les instal-lacions museístiques, totes pulint-se, de Mas de las Matas: el centre associat a Dinópolis, el futur museu amb les instal-lacions que s´estan acabant de preparar; l´alfarda que albergarà un centre d´interpretació sobre l´ús de l´aigua i , després la joia de totes les joies, la farinera on el blat es transformava en fina i blanca farina, gràcies a una turbina impulsada per aigua.....però si passegeu pel poble podreu veure les sèquies, els abeuradors,els tres rentadors, els personatges més característics del poble, els xiquets i xiquetes masinos que guarden els secrets dels jocs ancestrals,la torre de l´esglèsia més alta de tot Terol, un orgull de País de Cazarabet, el centre republicà on es conserven les converses, les lectures, els somnis i les utopies de no pocs masinos.

Malgrat tindre que matinar com poques vegades en els últims dies, pensem, des d´ací dalt i des d´aquest particular país que gaudireu de dos dies que vos aportaran molt i que deixaran un neguit ple de ganes per tornar a una terra que vos vol acollir per ensenyar-vos allò que guarda dins el llibre que només poden llegir els que senten cadascuna de les sendes com a única, cadascún dels núvols com a ombres de la natura, cadascún dels rius com a llàgrimes de joia, cadascún dels arbres com aliment de l´esperit, cadascun dels habitants com un amic de l´endemà ... Fins quan vullgueu ací estem.

de notes del caminant....el joc de cercar errades ortogràfiques

BlocCAMINADES PER LA FRANJA DE CASTELLÓ AMB L´ARAGÓ.
Punt 0 Mas de las Matas.
On estem i on teniu casa vostra.

Les fronteres, sovint terra de ningú, tenen quelcom d´especial. Sempre m´han atret....vivia gairebé a una frontera, Càlig i ara ho fai, també gairebé, a una altra,Mas de las Matas
El poble està situat al sud-est de la província de Terol,just a la depresió del Guadalope i rodejat de cordons muntanyencs importants com els del Maestrazgo de Teruel o algunes emblemàtiques com els cims del Tolocha de Calanda, la Peña Foz.
Com vos he dit el poble és una vall ampla i allargada per on el Guadalope es feia l´amo fins que l´home va ficar a sobre la seva llei.Ara, viatja com a canalitzat.
Es troba a la comarca del Bajo Aragón de Teruel---n´hi ha un altre a la provínica de Saragossa--. Al nord el límit el té amb el Bajo Aragón de Caspe; al sud amb el Maestrazgo de Teruel i la comarca d´Els Ports de Castelló; a l´est el Matarranya amb la franja---una de les zones amb més força , sempre particular, que he conegut--; a l´oest Las Cuencas Mineras,Andorra- Sierra de Arcos i un poc amb el Bajo Martín. Tot zones des d´on des de Mas de las Matas s´aplega per a gaudir de la natura, les sendes, camins, i dels no pocs trets culturals, etnològics, paisagístics i culturals que s´agermaen.
Si vos pareix, amics ,farem , des d´avui, especials ”en rigorós directe” sobre aquells llocs que podeu visitar si ens acompanyeu i veniu de viatge a aquestes terres. Nosaltres a aquest racó de món li hem ficat un nom, País de Cazarabet. Què és Cazarabet?. Bé, es tracta d´una partida municipal, com qualsevol d´altra, a l´actual terme municipal de Castellote. Per a nosaltres té un valor especial per això al butlletí que presenta la nostra terra li deiem País de Cazarabet i , per això, quan varem crear la llibreria on-line també li vam ficar el nom de Cazarabet,però això és una altra història.
Si vos pareix comencem a explicar-vos una mica el projecte de la primera i fonamental xarxa de senders que surt des del Museu Casa Feliu de Mas de las Matas que gestiona el Grupo de Estudios Masinos.
Totes les sendes surten del carrer(La Costera) on es troben la farinera, la renovada alfarda que s´ha transformat amb una mena de Centre d´Interpretació de l´aigua i del Museu de Mas de las Matas, més conegut com Casa Feliu. Tots tres edificis es poden visitar, tot i que estàn encara ultimant-se alguns detalls. A més, des d´aquest punt queda molt prop el rentador municipal, a sota de l´alfarda i el de Las Lunas, bonic i senzill. Encara en queda un altre, el més mimat pels veïns, que també es podrà visitar en una passejada tranquil-la dins la nit masina o a primera hora del matí, quan es veu molt millor la torre de l´Esglèsia, la més alta de tot Terol o la lloma que allotja l´Ermitori de Santa Flora.

Els Senders.
Del punt 0 de Mas de las Matas surten set senders: un que va a Jaganta per l´antic pas que ja utilitzaven els comerciants, d´entre altres productes, l´espígol.Ací visitarem un poble molt bonic amb el seu molí d´oli,antic i ancestral i tornarem a Mas de las Matas per l´actual PR que ens ofereix les millors vistes damunt el riu Guadalope que s´endinsa cap a la seva depresió.

Un altre sender ens duu pels carrers des del Museu cap a l´horta de Mas de las Matas rodejant el collet de Santa Flora i tornant per la zona de La Palanca, un altre punt important amb els senders. Una volta circular que es pot ampliar amb suggecius anells i que ens mostra la vida a l´horta, més enllà a l´anomenada Vega i l´antic pas del riu, conegut per: “El Paso”. Pas des de dos termes rivals: el del Mas i el de Aguaviva.

Una altra senda ens porta per La Palanca i la Masada del Juaco a El Molinico i a la veïna localitat de Aguaviva, on està bé una visita pel poble.
Punt i apart mereix l´estada a El Molinico, un altre molí fariner molt vistós, tranquil....gairebé idílic.


Des de La Palanca i pel mateix GR 8 surt una altra senda que ens portarà a Las Parras de Castellote, un poble conegut per la fama de no pocs gaiters i per un riuet , millor podrím dir barranquet, que parteix al poble, comunicant-lo per un pont. Un poble molt encisador, acullidor i tranquil.

Una de les sendes més fresques i acrestes és la que porta a l´assud de Abenfigo.Lloc on s´embalsa un xic el Guadalope per a partir-se després amb dues sèquies: la que ens porta aigua a Aguaviva per la dreta i la que abeura els camps,abeuradors, rentadors, sèquies i bancals de Mas de les Matas, per l´esquerra. Val molt la pena muntar a veure Abenfigo, un encissador poble, molt cuidat i amb molts detalls en forma de cultiu de plantes verdes i de tots colors.....a més passa el barranquet, normalment amb aigua, de Seno que li donc un caliu especial. Els hortes, la gran majoria, molt “mimats” i amb un conreu més que delicat.... a més a aquesta població viu una família d´artistes de la natura amb caire surealista. Jo no em perdria una visita, això sí degudament concertada.
Tornarem a Mas de les Mates creuant el pont de ferro i deixant a l´esquerra l´antiga Central Elèctrica—que ja havíem trobat al venir cap a l´assud--- i anant a cercar el punt del PR que ve de Jaganta i pel que tornem,poc a poc, al poble.

Una de les sendes més llargues és la que visita els Troncos Fósiles de Castellote, partida de El Barranquillo i que el Grupo de Estudios Masinos va trobar e investigar . Sempre surtim del punt cero i ens encaminem per les escoles republicanes cap a La Coronilla i d´allí ,com si baixerem al Martinete, muntem cap a Santa Bàrbera la Vella. Una vegada en aquest punt baixem cap a la pista ,durant el trajecte veurem les antiges plantacions de prèssecs,productes emblemàtic de la zona. Una vegada a la pista anirem a l´esquerra cap a la Masada de Fidel des d´on podrem endinsar-nos a veure´n d´altres. L´última ens duu a una mena aqueducte. Des d´ací tornem a encaminarnos cap als Troncos Fósiles, passant per les explotacions mineres d´arcilla. Una vegada visitat l´interesant indret podem a anar a tres pobles :a Seno, a Berge,passant per l´ Ermitorio de la Virgen de La Peña, o al Mas.




Ara, ens agradaria ensenyar-vos País de Cazarabet, i molt més, les seves fronteres i ens agradaria fer-ho de viva veu o amb contalles com aquesta. Podeu vindre amb el CEC, podeu vindre en grups i en familia o fins i tot de manera més planera i relaxada perquè vingueu com vingueu ací dalt sempre tindreu uns amics, els del País de Cazarabet. De moment, per a fer el primer tast res millor que cercar al buscador País de Cazarabet.( http://www.cazarabet.com/pais/)

EL MONCAYO

EL MONCAYO PROTAGONISTA DEL CAMINAR DE MAYO Y JUNIO.

El Moncayo es uno de los referentes de los muchos lugares naturales que tiene y retiene, con especial cariño, la tierra aragonesa. Caminar –revista editada por Prames--le dedica protagonismo en este número monográfico que comparten los meses de mayo y junio..

El Moncayo y todas sus tierras en todas sus expresiones: las geológicas, las de sus árboles de diferentes tonalidades, las de las diferentes estaciones que recorren el año; las de los barrancos; las de los animales salvajes y emblemáticos como los buitres y los que pastorean como las cabras. Un ecosistema con muchas singularidades.
Los paisajes del Moncayo y sus tierras no se envuelven de una forma conjunta es imposible empezar a ver este escenario de forma fragmentada.

Esta tierra es un buen lugar donde ir y visitar....hacer turismo, en resumidas cuentas donde nunca se debería olvidar algo que, hasta ahora, no habíamos mencionado: su aspecto histórico con todo lo que atesora: el monasterio cisterciense de Veruela con su torre del homenaje, las pinturas murales y el palacio abacial; las cercanías de Tarazona con la trama urbana de Malón y sus palacios barrocos; su museo que homenajea el agua; algunas reminiscencias del paso templario como el Ayuntamiento de Novallas que se ubica, ahora, ahí; las mezquitas de Tórtoles y Torrellas...

El largo etcétera es más que considerable: la gruta de Los Fayos; el Castillo de Grisel; el Museo de la Cerámica de Santa Cruz de Moncayo; algunas poblaciones que son auténticas fortalezas a los mismísimos pies del Moncayo como Lituago, Lituénigo ;otros rincones como Vera de Moncayo, Alcalà de Moncayo y Añón de Moncayo......hasta hay lugar en estas tierras para la brujería como es la exposición permanente sobre la brujería.

En estas tierras está muy impresa la huella que dejaron los pasos de las órdenes militares o la presencia de lugares que constatan el paso moriscos con sus edificios mudéjares: Magallón, Alberite;Ambel; Agón, Bulbuente, Pozuelo de Aragón y Tabuenca.

Todas estas tierras tienen en común, un aire fuerte, generalmente fresco y áspero, es el cierzo.....rincones”baádos2 por un viento que da carácter a una tierra

Nos desplazamos si queremos a lugares naturales que imprimen una fuerza sin igual, lugares que nos proporcionan características más que notables; así la zona está dominada, por los amigos del senderismo, por el GR-90. Éste es un sendero que recorre las sierras del Sistema Ibérico aragonés describiendo un gran arco desde el Moncayo hasta las tierras turolenses. Actualmente se encuentran ya señalizadas las dos primeras fases, permitiendo el GR 90 un bello y largo recorrido entre Tarazona, en cuyas proximidades conecta con el GR 93 riojano y el GR 13 navarro, Badules y Daroca, donde enlaza con el GR 24 Senderos de Calatayud, Daroca y Gallocanta.

Tarazona, Calatayud y Daroca, declarados Conjuntos Histórico-Artísticos, encierran en sus calles de fisonomía medieval, numerosas iglesias, edificios y monumentos de diferentes épocas. El GR 90 está además complementado por una serie de Pequeños Recorridos, y sus variantes.

Naturaleza y geografía.

La Sierra del Moncayo se haya ubicada en el sector central de la Cordillera Ibérica, entre las cuencas hidrográficas del Duero y del Ebro. El pico del Moncayo se encuentra del Moncayo a 2.315 m. Y es la máxima cota de este sistema montañoso del interior de la península ibérica. Un lugar, como hemos dicho, emblemático y mítico para los amantes de la montaña.....sobretodo tienen especial predilección los aragoneses.

Con respecto a la vegetación nos encontramos que está condicionada, como en todos los sitios, por la geología y la climatología: así aparecen coscojares, sabinas, encinares, rebollares, robledales, quejigares, hayedos y diversos matorrales subalpinos y pastizales cacuminales.y en zonas con características de humedad y encharcamiento se encuentran abedules, fresnos, álamos temblones, etc.
Por diversas acciones humanas el puzzle de vegetación se ha visto poblado por con la existencia de bosques de pino silvestre, pino pinaster, pino laricio y pino negro. La evolución de estos bosques artificiales está favoreciendo la instalación de las masas naturales de haya, roble, rebollo y encina, que regeneran bajo la cubierta de los pinares...

Parque Natural.

El Parque Natural del Moncayo se declaró mediante el Decreto 73/1998 de la Diputación General de Aragón, que aprobaba el Plan de Ordenación de los Recursos Naturales (PORN) de la Comarca del Moncayo. Con esta figura han quedado legalmente protegidas bajo la figura de Parque 9.848 Has de la Sierra. Incluye la ladera norte del macizo del Moncayo y el Parque Natural de la Dehesa del Moncayo.


Nos han ayudado con el artículo.

Prames y sus publicaciones

www.caiaragon.com

www.dpz.es A Santa Cecilia y J Morena


www.pasapeus.es


Más información: Federación Aragonesa de Montañismo (F.A.M.). Comité de Senderos.Albareda, 7. 4º-4ª. 50004 Zaragoza.Tel. 976 22 79 71 // Fax 976 21 24 59 E-mail: fam@fam.es // www.fam.es

lunes, 6 de julio de 2009

Cinco libros desde el GRUPO DE ESTUDIOS MASINOS

LIBROS DEL GRUPO DE ESTUDIOS MASINOS.

El Grupo de Estudios Masinos, asentado en Mas de las Matas, tiene en su propia biblioteca de ediciones a dos muy buenos libros, editados en los últimos tiempos, aunque hablar del tiempo es demasiado relativo como para detenernos en ello. Vamos a por trabajo, los libros son: uno que podríamos calificar claramente de investigación histórica sobre un acontecimiento y sus consecuencias en los primeros latigazos de la Guerra Civil Española y otro sobre la mirada de dos fotógrafos en nuestras tierras y gentes. Vamos, amigos de las letras, a conocer un poco mejor a alguno de ellos.


La Mirada Detenida
Es el detenerse fotograma a fotograma….parpadeo a parpadeo…todo un desmenuzado album de fotos con las tierras y las gentes de este rincón que, desde la idiosincrasia de estos boletines, es conocido como País de Cazarabet.
Resulta muy difícil escoger alguna foto entre las muchas que


Cambriles.
Es una historia contada por José Jiménez Corbatón sobre la huida de unos ciudadanos con tendencia tradicional de ser de derechas, y su huida para escapar de una posible represalia de los que se alienaron con la izquierda. Mas de las Matas es unos de los enclaves geográficos que se hacen un sitio en la trama y del que algunos de los habitantes de la Cueva de Cambriles huyeron. Es fascinante adentrarse en cómo vivían estos huidos en su particular escondite y en cómo se relacionaron con el entorno hasta que, una vez ocupados los pueblos por los nacionales pudieron volver.

Los refugiados de Cambriles son como un referente….un pequeño mito entre los de derechas que escapaban por el mismo miedo que algunos de derechas impusieron, posteriormente a los de izquierdas y sin cambiar de escenario, aunque no se conocen espadados de izquierdas en la Cueva Cambriles.

Historia ilustrada de Mas de las Matas(volumen I i II)

Es la pluma, el lápiz, de Andrés Añón que disfraza con ilustraciones el devenir histórico del Mas y de sus diferentes etapas. De momento dos tomos ya han visto la luz, pero nuestro artista prosigue , son sus ilustraciones, a contar nuestra historia. Los dos primeros un éxito en todos los sentidos.

Caminos del Cid,literatura en País de Cazarabet

Caminando al lado del Cid.

Pascual Villarreal ha escrito un libro ,más bien una guía para acompañarnos para realizar aquel camino legendario que siguió El Cid, ya no en uno de sus destierros sino en los dos .
Este Camino del Cid es el que transcurre, por el Maestrazgo, recorriendo 1001 Km desde Burgos a Valencia. Pascual Villareal ha elaborado el libro pensando en pedalear y en el mundo de las bicicletas, pero cuando le damos un vistazo nos encontramos con la idea de que es válido para aquellos que quieran realizarlo andando o con cualquier otro medio de transporte.
En la guía se describe el recorrido de Burgos a Valencia en 10 etapas, destacando parajes, lugares, rincones naturales, patrimonio histórico y culturales y paradas en: Burgos, Sto Domingo, Burgo de Osma, Medinaceli, Molina de Aragón, Albarracín, Villarroya, Cantavieja, Morella, Lucena del Cid y Valencia. De cada uno de estos lugares nos indica dónde podemos pernoctar, los talleres de bicicleta...etc...
Pascual también nos da una buena cantidad de consejos ,ya que se trata de un experto en esto de darle a los pedales en etapas míticas: camino de la plata, camino de Santiago.

Interesantísimas las citas que va poniendo sobre el Cantar del Mío Cid y los “recortes” que hace sobre la vida del conocido como El Campeador. Con sencillez nos recuerda o nos da a conocer detalles que siempre sugieren algo...

Otra cosa a destacar son las fotos que le dan sentido y dinamismo a este libro –guía, cosa que no siempre se consigue..

En resumen, EL CAMINO DEL CID, es un sencillo libro para aquellos que les gusten los viajes y saber algo más de ellos; para aquellos que les agraden las rutas seguidas a pedales; para los que aman las sendas preñadas de mitos, leyendas e historia....y para los que gustan de saciar, aunque sea planeando un viaje(que algún día llegará) sus ilusiones viajeras desde debajo de una sombrilla o desde el sofá de casa a ritmo de ventilador y al son de cualquier “partidillo o pachanga” del insípido y abrasador fútbol de verano.

Caminos del Cid,literatura en País de Cazarabet

Caminando al lado del Cid.

Pascual Villarreal ha escrito un libro ,más bien una guía para acompañarnos para realizar aquel camino legendario que siguió El Cid, ya no en uno de sus destierros sino en los dos .
Este Camino del Cid es el que transcurre, por el Maestrazgo, recorriendo 1001 Km desde Burgos a Valencia. Pascual Villareal ha elaborado el libro pensando en pedalear y en el mundo de las bicicletas, pero cuando le damos un vistazo nos encontramos con la idea de que es válido para aquellos que quieran realizarlo andando o con cualquier otro medio de transporte.
En la guía se describe el recorrido de Burgos a Valencia en 10 etapas, destacando parajes, lugares, rincones naturales, patrimonio histórico y culturales y paradas en: Burgos, Sto Domingo, Burgo de Osma, Medinaceli, Molina de Aragón, Albarracín, Villarroya, Cantavieja, Morella, Lucena del Cid y Valencia. De cada uno de estos lugares nos indica dónde podemos pernoctar, los talleres de bicicleta...etc...
Pascual también nos da una buena cantidad de consejos ,ya que se trata de un experto en esto de darle a los pedales en etapas míticas: camino de la plata, camino de Santiago.

Interesantísimas las citas que va poniendo sobre el Cantar del Mío Cid y los “recortes” que hace sobre la vida del conocido como El Campeador. Con sencillez nos recuerda o nos da a conocer detalles que siempre sugieren algo...

Otra cosa a destacar son las fotos que le dan sentido y dinamismo a este libro –guía, cosa que no siempre se consigue..

En resumen, EL CAMINO DEL CID, es un sencillo libro para aquellos que les gusten los viajes y saber algo más de ellos; para aquellos que les agraden las rutas seguidas a pedales; para los que aman las sendas preñadas de mitos, leyendas e historia....y para los que gustan de saciar, aunque sea planeando un viaje(que algún día llegará) sus ilusiones viajeras desde debajo de una sombrilla o desde el sofá de casa a ritmo de ventilador y al son de cualquier “partidillo o pachanga” del insípido y abrasador fútbol de verano.